11 de maig del 2011

Saps quanta aigua es necessita per elaborar una pizza?

Un equip d’investigadors de la Universitat holandesa de Twente, dirigit per Arjen Hoekstra (creador del concepte empremta hídrica) i Maite Aldaia, ha publicat, a la revista Agricultural Systems, un estudi sobre el consum d’aigua necessari per obtenir tres dels ingredients emprats per a elaborar una pizza margarita (la farina, el tomàquet i el formatge). L’estudi va ser realitzat en base a una recepta publicada a la web de la BBC, on els ingredients són 300 g de farina de blat, llevat, 100 mL de salsa de tomàquet, alfàbrega, un gra d’all, 125 g de formatge mozzarella, oli i sal.

Fruit de l’anàlisi s’ha obtingut que per a l’elaboració d’una pizza margarita per a dues persones es necessiten de mitjana uns 1216 L d’aigua. A més, el grup també ha obtingut altres resultats, com per exemple que són necessaris 1000 L d’aigua per obtenir 1 L de llet, 3000 L d’aigua per 1 Kg d’arròs o 16000 L d’aigua per produir 1 Kg de carn de vedella.
 Butlletí Selwa Núm. 11 - Maig 2011

10 d’abril del 2011

Fòrum de la XESC

Notícia publicada al Punt Diari del divendres 1 d’abril de 2011.
Trenta-nou centres de secundària catalans –majoritàriament gironins– i d’Andorra van participar ahir a Olot en el primer fòrum de la Xarxa d’Escoles per a la Sostenibilitat (Xesc). La trobada va servir perquè professors i alumnes d’aquests instituts intercanviessin experiències en el camp de la millora del medi ambient, tant en el funcionament del centre com en els seus municipis.
Estudiants de l’IES Busquets de Sant Hilari, per exemple, van exposar als seus col·legues com gestionen el bar del seu institut de manera sostenible, i educadors de l’IES La Garrotxa, d’Olot, van explicar el projecte d’estalvi en calefacció que volen aplicar al seu edifici mitjançant plaques solars.Entre educadors i alumnes, a la trobada d’ahir hi van assistir unes 170 persones. Junt amb les presentacions de les experiències, es va fer una taula rodona, es va organitzar un dinar al volcà Montsacopa i es van replantar uns quants arbres d’espècies autòctones en aquesta muntanya. En l’obertura del fòrum hi van intervenir l’alcalde, Lluís Sacrest, i el director del Departament de Territori i Sostenibilitat a Girona, Josep Cortadellas, entre altres.

9 d’abril del 2011

Caminada guiada pels camps de l’Onyar a Riudellots de la Selva

El proper dissabte 16 d’abril tindrà lloc una nova caminada del programa “Descobreix el patrimoni de l’aigua de la Selva”. En aquesta ocasió, la caminada tindrà lloc a Riudellots de la Selva i ens permetrà conèixer l’Onyar, la seva plana al·luvial, etc., així com diferents itineraris que discorren per l’entorn del municipi, com són la Via Verda, la Via Augusta o el recentment inaugurat itinerari de salut.La caminada s’iniciarà a les 9:00h davant de l’església de Sant Esteve de Riudellots. Es tracta d’un itinerari d’uns 5 quilòmetres de longitud, de baixa dificultat i tothom hi és convidat. Consulteu aquí el Cartell de la sortida.
Cal portar aigua, esmorzar i calçat còmode.Us hi esperem!

6 d’abril del 2011

Fòrum d'escoles verdes Olot

El passat dijous trenta-u de març tres alumnes del Comitè Ambiental van assistir a una trobada d'escoles verdes a Olot. La trobada es dugué a terme a la plaça de toros de la localitat i tingué una assistència d'unes dos-centes persones de diversos centres. Les activitats començaren aproximadament a les onze del matí. Per començar l'alcalde d'Olot, la coordinadora del XESC i altres autoritats ens van rebre, tot convidant-nos a un esmorzar ecològic. Més tard, els assistents ens dividirem en grups segons el centre i exposarem una de les activitats més ecològiques del Comitè Ambiental; la gestió del bar. A més, recollirem molt bones idees i propostes d'altres centres. D'aquesta manera tots plegats contribuim a una millora dels comitès d'arreu. 
Més tard pujarem al volcà Montsacopa i dinarem. A més, a la tarda cooperarem per plantar cinc arbres d'una espècie autòctona molt resistent.
La valoració del Fòrum és molt positiva, aprenguerem nous models de gestió tots passant-nos-ho bé.


Galeria d'imatges del Fòrum

30 de març del 2011

Fòrum d'escoles verdes 2011

Després de treballar molt, ja tenim la presentació en PowerPoint llesta pel fòrum. Desitjem molta sort als representants del comitè. Esperem que vaig molt bé!
Afegim l'enllaç per descarregar-se la presentació:
Presentació pel fòrum

16 de març del 2011

Fòrum d'escoles verdes 2011

El proper dijous 31 de març tres alumnes del Comitè Ambiental assistiran al Fòrum d'Escoles Verdes a Olot acompanyats per la coordinadora de comitè. Durant l'estada presentarem les principals activitats que duu a terme el comitè; des del model de gestió del bar fins al programa de reciclatge de llibres. En aquests moments preparem la trobada i en tenim moltes ganes.

23 de febrer del 2011

Obsolescència programada

La caducitat programada va començar durant els anys 20 amb l’objectiu de no parar el creixement econòmic, es creia que com més aviat caduquessin els productes més se’n haurien de comprar. L’exemple que més es fa servir durant el documental són les bombetes. En un principi aquestes podien durar fins a 10,000 hores, (fins i tot hi ha el cas d’una bombeta que té més d’un segle de vida) finalment van fixar que les bombetes no podien tindre més de 1.500 hores de vida útil en el cas que algun fabricant en produís que sobrepassessin el límit seria castigat amb una multa.
Es va intentar portar la contrària a aquest moviment amb alguns productes, un d’ells van ser les mitges es van fer unes mitges que duraven molt, estaven fetes d’un teixit que era molt difícil de trencar-se o gastar-se i quan aquestes es van posar en venda en un principi van tenir molt d’èxit, però finalment van tindre que fer mitges amb fibres més fràgils perquè, com que no es trencaven, les dones no se’n compraven més.
La caducitat programada no s’aplica a tots els productes, ja que també es va dir que es podia seduir el client i que ja no comprés per necessitat sinó per gust, a partir d’aquest moment la gent deixa d’utilitzar els productes abans que es facin malbé. Se’ns va crear la necessitat de comprar, llençar i comprar.
Tot i així aquest moviment segueix afectant a la societat actualment n’és un exemple la impressora, dins la impressora hi ha una esponja que fa que l’aparell s’espatlli quan porta una sèrie de fulls impresos, i així els fabricants puguin aconsellar-te comprar-te’n una de nova.
Personalment crec que la caducitat programada pot provocar un creixement econòmic mínim perquè actualment la economia es mou gràcies a la seducció que ofereixen diferents productes.
El món econòmic pot estar creixent mínimament, però la caducitat de certs productes té com a conseqüència que el món científic estigui retrocedint perquè fa que hi hagi màquines menys potents i més contaminants.
Però ningú es pregunta: On va a parar tot el que llencem que ja no fem servir?
El vídeo ens mostra imatges realment impactants, ens explica que abans on hi havia un riu preciós, actualment hi ha un dels abocadors principals del món de residus que els països desenvolupats ja no fem servir. Quina culpa tenen ells? Què fan, perquè els hi llencem les nostres escombraries i destruïm les seves terres?
Potser els països desenvolupats no estem destruïts físicament, però si evolutivament. No hem avançat un pas, n’hem retrocedit tants que no es poden ni comptar.

26 de gener del 2011

Reparar abans de llençar

Mitges que es trenquen, bateries sense recanvi i bombetes que s’apaguen abans d’hora són l’ADN de la nostra societat de consum

Compra, compra, que s’espatlla!

A. BRULLET / M. BAUSELLS

En un poble de Califòrnia hi ha una bombeta que fa 109 anys que funciona. Dues de les webcams que la filmen durant tot el dia han tingut una vida més curta. És una resistent discreta a l’anomenada obsolescència programada, un dels mecanismes que fan funcionar la nostra societat de consum. Dit amb aquestes paraules sona estrany, però amb exemples s’entén millor. Si les mitges us duren molt poc és perquè estan pensades perquè així sigui. Si es fessin tan resistents com permet la ciència, en compraríem menys. Però això acabaria amb el nostre sistema, segons els defensors de l’obsolescència programada.

Amb els anys, però, ha crescut la consciència que vivim en un món de recursos finits. Aquests recursos no ens permeten produir una cosa per consumir-la ràpidament, llençar-la i tornar-la a produir. Aquests són els arguments dels contraris a l’obsolescència. I aquest debat és el que recull la realitzadora Cosima Dannoritzer en el documental Comprar, llençar, comprar.


Va començar amb una bombeta

La primera víctima de l’obsolescència va ser una bombeta. L’any 1924, un grup d’empresaris del gremi es van reunir a Ginebra, on van crear un càrtel per repartir-se el mercat. Un dels seus objectius també va ser que les bombetes, que duraven 2.500 hores, en duressin només 1.000, amb multes per als que no ho complien incloses. Als anys quaranta ja ho havien aconseguit. Passats els anys, però, el nét del propietari de la Philips, un dels integrants d’aquest càrtel, ha desafiat la idea i ha creat una bombeta LED que dura 25 anys.

Als anys cinquanta, el concepte va renéixer, però amb una base diferent: convèncer els consumidors que el que tenen no és prou bo i que ho han de canviar, encara que no s’espatlli. Mantenir-los insatisfets. Brook Stevens, dissenyador industrial i apòstol d’aquesta tendència als anys 50, deia que calia canviar l’enfocament europeu segons el qual tot estava pensat perquè durés tota la vida: “En canvi, l’enfocament a Amèrica és fer que el consumidor estigui descontent amb el que té, que ho tregui al mercat de segona mà i que compri un producte més nou”.

Una altra opció, en el cas dels productes tecnològics, és que es quedin enrere perquè són incompatibles amb els nous programes. O perquè no ens donen cap altra opció, com en el cas d’Apple que, fins que no els van demandar, no oferien un servei de substitució de les bateries.


Una alternativa

L’obsolescència no ha desaparegut. La mentalitat, però, ha canviat molt des que, després del crac del 1929, l’agent immobiliari Bernard London va voler fer de l’obsolescència programada una obligació, donant a tots els productes una data de caducitat obligatòria. Creia que amb aquest mesura se solucionaria la crisi.

La consciència de continuar gastant de manera indiscriminada uns recursos finits és insostenible. “L’any 1986 tots els recursos que gastàvem els recuperàvem. L’any 2009, el 23 de setembre ja ho havíem gastat tot”, diu Arcadi Oliveres. Cada europeu va generar 525 tones de residus l’any 2008. Oliveras és partidari d’una de les alternatives més radicals: el decreixement. Ghandi ja deia que “aquest món sempre serà prou gran per satisfer les necessitats de tots, però sempre serà massa petit per satisfer l’avidesa d’alguns”. Oliveras explica: “Cal que els productes s’espatllin per produir més i que alguns, els directius de les empreses, tinguin més beneficis. Estem abusant dels recursos però no satisfem millor les necessitats humanes”, diu Oliveras.


Produir, però amb consciència

El decreixement representa una esmena a la totalitat del sistema, però hi ha altres opcions menys radicals. Per exemple, produir amb més consciència.

Una de les tendències és el que s’anomena cradle to cradle, que vol dir del bressol al bressol. Javier Peña, cap d’estudis del grau en disseny industrial de l’escola Elisava, n’és partidari. Explica que és una tendència que consisteix a produir utilizant les escombraries com a matèria primera i reintroduir-les en el cicle. Explica que aquesta tendència va ser creada pel químic Michael Braungart i l’arquitecte William MacDonough, assessor d’Obama.

Peña defensa alternatives com aquesta però troba a faltar més obligatorietat. És escèptic amb la implicació dels polítics i amb la llei d’economia sostenible.


El drapaire

Una altra opció per lluitar contra l’obsolescència és no llençar immediatament el que s’espatlla, sinó intentar arreglar-ho, tal com han fet els drapaires tota la vida.

L’Ajuntament de Barcelona ha posat en marxa la iniciativa Reparat millor que nou. Albert Torras, cap de la secció de prevenció de residus de l’entitat de Medi Ambient, explica que és una iniciativa per “intentar canviar la cultura d’usar i llençar i produir menys residus”. A Barcelona, cada persona genera 1,54 quilos de residus al dia. El projecte va començar al maig del 2009 quan, després de tres anys d’intentar promoure els reparadors professionals, la gent es queixava que era massa car. Per això van optar per ensenyar a fer reparacions a casa.

La Conxita Solé ha reparat mobles tota la vida i diu que no ha notat un canvi. “És impossible conscienciar la gent que val més gastar-se el mateix reparant un moble vell que comprar-se una cadira nova a l’Ikea, perquè això demana temps i la gent vol resultats imminents”, diu.

Pilar Chiva, responsable de l’àrea de prevenció de l’Agència Catalana de Residus, recorda que “no ens podem permetre la cultura d’usar i llençar”. La reutilització s’estava perdent en sectors com l’electrònic, en què els fabricants hi posaven traves, tot i que Pilar Chivas diu que podrien promoure-ho si volguessin. Al començament, alguns fabricants van donar suport a iniciatives com, per exemple, la reinserció d’ordinadors. També podrien optar per dissenyar els productes perquè es puguin reparar. “I cada vegada se’ls pressiona més en aquest sentit”, subratlla.
Diari ARA. 23/01/2011